La rosella, una flor vermella

Segur que molt de vosaltres recordeu que de petit caminàveu pel mig de camps de gespa, de blat o d'ordi. I segur que trobàveu flors que resaltaven molt, flors com les roselles. A mi, quan anava al poble m'agradava molt agafar-ne, em semblaven precioses. Al collir-les per portar-li a la meva mare, sempre em queia un gota de llet blanca, era de l'interior de la tija, que té un líquid lletós.

La rosella és una planta anual de flors vermelles habitual en els camps cultivats. Aquesta planta té diversos noms com roella, gallaret o quiquiriquic. És una flor herbàcia, de la família de les papaveràcies i es troba present gairebé arreu del món: Àsia, Amèrica del Nord, Europa i Àfrica. Als Països Catalans és força comuna fins als 1600 m d'alçada.

La rosella creix en camps, marges de les carreteres, rostolls, pastures i prats. També creix com a herba adventícia en cultius de cereals, especialment després que la terra hagi estat remoguda. Prefereix sòls sorrencs de clima càlid. És per això que l'època de floració té lloc en primavera i estiu. Les flors naixen d'una poncella que fins la seva maduració està com caiguda.

La rosella pot arribar a fer 90 cm d'alçada. Té una arrel prima i axonomorfa amb una tija dreta amb molts pèls curts i d'un color blanquinós. Les fulles són compostes i molt dentades i es disposen alternades. Les fulles inferiors són peciolades mentre que les superiors són sèssils i presenten peduncle (de 12 a 25 cm). També són molt piloses.

Les flors són hermafrodites, actinomorfes, dímeres i solitàries, d'uns 5-8 cm de diàmetre. Tenen una simetria bilateral. El calze el formen dos sèpals peluts que clouen la poncella i cauen amb la florida. La corol·la és dialipètala, formada per 4 grans pètals rodons d'uns 2-4 cm d'ample que estan creuats en dos verticils. Són una mica arrugats per la disposició correguda en què es troben dins de la poncella. Abans d'obrir-se la corol·la passa de color blanc a un vermell escarlata molt intens que la caracteritza. Sovint tenen una taca basal de color negre. El gineceu és format per la soldadura de dos o més carpels. Té un disc estigmàtic amb 8-12 estigmes radials.

El fruit és una càpsula petita d'un color verd pàl·lid amb una base arrodonida, glabre i més o menys estriada. S'obren per diversos porus situats sota el mateix disc que duu els estigmes, pels quals surten les petites llavors negres que conté a l'interior quan el vent sacseja la planta ja seca.

La rosella es considera una mala herba però es fàcil de combatre amb els mètodes habituals contra plagues.

Les fulles són verionoses pels animales herbívors. Les fulles verdes fresques (abans de la floració) poden cuinar-se com les espinaques i són bones, tenen un sabor característic, perden les propietats verinoses al cuinar-les, encara que tenen efectes sedants per els alcaloides que tenen, fet que el seu consum com aliment hagi vingut empitjorant en el sud d'Europa. Les llavors són inofensives i sovint s'utilizen com condiment i a la bolleria. Els pètals es fan servir per elaborar siropes i begudes no alcohóliques. La saba, els petals i les càpsules tenen rhoeadina, un alcaloide d'efecte lleugerament sedant, a diferència d'altres que tenen morfina. El consum excesiu pot causar molesties intestinals i fins i tot mal d'estòmac.

El romaní, un arbust que fa bona olor

De ben petita, cada any per setmana santa i a l'estiu anava al meu poble, i sempre, al caminar per la muntanya, notava l'olor del romaní, a vegades florit, d'altres més sec.

El romaní és un arbust mediterrani molt conegut pels seus usos culinaris i medicinals.

És un arbust perenne i aromàtic que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluda. Són petites, (3’5 cm), se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermanfrodites i pentàmeres, apareixen des de finals de primavera fins principis d’estiu, encara que pot estar florida tot l’any. El romaní té frutis petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.
Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja a alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Dintre de l'àmbit catalanoparlant té una distribució general i molt comú al Principat, però rars vers els Pririneus.

El romaní el trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, és molt comú en ambient d'ametllers. No tolera bé les gelades i és fàcil de localitzar en muntanyes humides i seques.

Propietats farmacològiques

- La gran majoria estan relacionades amb l’activitat de l’oli essencial. S’ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antivirial i també antioxidant.

- L’administració per via oral presenta una activitat diürètica.

- L’aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romaní inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic.

- Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l’activitat circulatòria (sobretot a les extremitats inferiors), cicatritzant bé.

- El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.

Usos

- Ús medicinal

- Ús etnomedicinal i cultural

Pel tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars, el mal d’esquena i la circulació deficient i per les lesió cutànies. També com a estimulant del cabell i per l’eliminació de la caspa. S'utilitza per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis.

- Ús alimentari

El romer té grans quantitats de ferrp, calci i vitamina B6. La planta s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional i la mediterrània, complementant gran varietat d’aliments. Les fulles del romer, tan fresques com seques, són utilitzades per aromatitzar carns (especialment la de corder), sopes i verdures, i li dona un sabor especial. Una rameta de romer fresc aromatitza olis i vinagres i així s’aconsegueix donar-li un toc diferent. A més, s’utilitzen cremes que porten romer com a principal ingredient com a acompanyants dels plats principals o postres. Tot hi això, el romer té un gust una mica salat i s’ha de cuinar amb moderació, evitant que el sabor del plat sigui molt fort.

- Altres usos

• Per la seva forta fragància, és molt utilitzat en perfums.
• La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer llaüts i altres instruments.
• El romer també el podem mesclar per fer l’aigua del bany.
• Tradicionalment, també s’han tingut en compte les seves propietats afrodisíaques.
• El néctar de les seves flors és excel·lent per a les abelles i dóna una mel de bona qualitat.
• Els seus efectes antioxidants són utilitzats en la industria dels embotits.

El pi, un arbre gegant

El pi és un arbre que trobem per la majoria de parcs i montanyes de la nostra vora. Des de ben petits, tots hem jugat amb amb les seves fulles a punxarnos, a fer veure que eren agulles. Ens hem llençat les pinyes com si fóssin unes pilotes i hem fet guerres.

Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat. La copa del pi pot ser piramidal o arrodonida i, en els arbres adults, ample i caiguda.

Les fulles tenen una forma acicular característica (en forma d'agulla) i s'apleguen en flocs de dues a cinc unitats en petites branquetes. Les espècies europees tenen totes els flocs amb dues fulles.

Els pins són plantes monoiques (la part reproductora de les plantes), amb gènere masculí i femení separades en cada peu. Les femenines, després de ser pol·linitzades i madurades es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons.

Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuides per tot l'hemisferi nord, sis de les quals es fan espontàniament als Països Catalans. Aquestes espècies catalanes de pins són:

- El pi blanc, el pi pinyer i el pinastre a la terra baixa.

- La pinassa o pi gargalla a la mitja muntanya.

- El pi roig a l'estatge montà.

- El pi negre a l'alta muntanya.

Algunes altres són el pi de Canàries, i pi insigne han estat introduïdes per al seu aprofitament forestal.

PINS QUE TROBEM ACTUALMENT ALS PAÏSOS CATALANS

(Espècies pròpies d'aquí i introduïdes d'altres indrets)

Pi blanc
Pi pinyer
Pinastre
Pinassa o pi gargalla
Pi roig
Pi negre
Pi de Canàries
Pi insigne

Nombroses espècies de pins es cultiven des de fa molts anys pels seus pinyons o amb la finalitat de guarnir o forestal, cosa que dificulta l'establiment de les seves àrees originals.

Les roses, unes flors amb una llarga història

Tots nosaltres, més o menys vegades, però segur que alguna hem tingut una rosa a la mà. Les roses ens les hauran regalat la parella, els amics, els pares, els fills o un familiar. En les hauran regalat per expressar-nos emocions i sentiments o com a mostra de detall. Però, de ven segur que majoritàriament tots hem rebut una rosa per Sant Jordi.
g

Simbolisme de les Roses a Catalunya i arreu del món:

k

- La diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats a Catalunya i és costum que les parelles es regalin una rosa, normalment vermella, i un llibre.

- El Virolai, l'himne de la Verge Montserrat comença amb les paraules: Rosa d'abril, Morena de la serra... el que fa que també sigui conegut com a "Rosa d'abril".

- En dues dinasties angleses: La Casa de Lancaster (Rosa vermella) i La Casa de York (Rosa Blanca) que es van veure enfrontades en la coneguda Guerra de les Dues Roses.

- L'equip Nacional de Futbol d'Anglaterra es conegut pel sobrenom dels Tres Lleons i, alhora, per "Equip de la Rosa".

- És un element emblemàtic de la Selecció de Rugby d'Anglaterra.

- La rosa vermella és el símbol dels socials demòcrates, en record de la Rosa de Luxemburg (Pensadora i màrtir del pensament social demòcrata). L'utilitzen molts col·lectius que tenen aquesta ideologia, com el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

h

h
Les roses son símbols antics de l'amor i de la bellesa. La rosa era una flor sagrada per a moltes deesses. Hi han roses de molts colors, cadascun té un significat simbòlic:

- Blau: Representa miracles i noves possibiblitats.
- Vermell: Representa amor i passió.
- Rosa: Representa tolerància i secret.
- Rosa fort: Representa gratitud.
- Rosa clar: Representa admiració i condolència.
- Blanc: Representa inocència, puresa i ànima.
- Groc: Representa un amor que esta morint i amistat alhora.
- Taronja: Representa passió
- Negre: Representa sexe.
- Vermell porpra: Representa bellesa.

El porc senglar, un animal agressiu

Un dia vaig anar a caminar per la montanya amb el meu pare. Pujàvem cap a collserola, quan de cop, ens van passar un grup de porcs senglars per davant. Anàven dos adults i tres cries. Va ser molt sorprenent ja que mai abans m'havia passat ni a mi ni a cap conegut meu.

El porc senglar s'adapta a tot tipus d'hàbitats sempre que pogui camuflarse i resguardar-se del fred i enemics i tingui aliments. Tot i això, prefereix llocs amb una vegetació alta per camuflar-se millor, i llocs on abundi l'aigua tant per beure com per revolcar-se en el fang.

El porc senglar és de mida mitjana. Mesura uns 120 centímetres i el seu pes varia depenent el sexe i l'edat. El seu pelatge és variable, de grisenc a negre, incloenti els colors rojos i marrons. El seus pèls són durs. Té un cap gros i allargat amb uns ulls molt petits. El seu coll és gruixut i les potes les té molt curtes. Témés desenvolupades les potes del davant que les del darrere, a diferència del porc domèstic, que les més desenvolupades són les posteriors.

El senglar té el sentit de la vista molt deficient, però el compensa amb el seu desenvolupat olfacte que li permet detectar aliment, com tòfones o vegetals i també animals de sota terra. També pot detectar enemics a cerca distància. La seva oïda també està molt desenvolupada podent escoltar sorolls per nosaltres imperceptibles.

Ultimament, els porc senglar estan causant un problema dins de les ciutats. Molts exemplars, tant per falta de menjar a la montanya, per manca de terres i espais per a ells, per la facilitat en obtenir el menjar... cada vegada més baixen a les ciutats. A aquestes causes també si sumen l'augment exagerat de la població de porcs senglars per la falta de depredadors. Això està provocant una gran quantitat de desperfectes de mobiliari urbà (ja que llencen contenidors, pujen als bancs, tomben papereres...) i pot provocar accidents, ja que aquests per venir fins a les ciutats accedeixen per les carreteres per on circulen vehicles.

Hi han èpoques i espais establerts on es permet caçar porc senglars. Durant aquest temps és perillòs voltar per les zones marcades amb un cartell que hi diu: Zona restringida de caça., ja que hi ha possibilitat a que et disparin quan et moguis pensant que eres un porc senglar.

L'ós bru, un animal de pelatge preciós

M'agrada molt aquest animal ja que de petita, a l'escola, un any vam ser la classe de l'ós bru. Vam escollir aquest animal perquè dins dels animals en perill d'extinció, que era la temàtica que va triar l'escola, va ser el que va sortir més votat a la meva aula.

M'enrecordo d'una sortida que vam fer durant el curs. Vam anar tot el parvulari al Zoo de Barcelona. Vam estar tot el dia voltant pel parc. Vam veure molts animals, un d'ells i en el que vam estar més estona va ser al racó on estan dos óssos bruns grans (un mascle i una femella) i una cria.

La cria era petita, i encara es movia amb dificultat. El seu pelatge de tons marrons tenien l'aspecte de ser molt suaus. Es movia fent tombs al voltant de la seva mare i ella l'acariciava i de tant en tant, es deixava xuclar els mugrons dels seus pits, per tal que la cria es pogues alimentar. Els adults també tenien un pelatge marro.

L'ós bru és un animal molt gran, pot arribar a pesar uns 700 quilograms i pot assolir els dos metres d'alçada (quan es posa en vertical). Té unes potes grosses, un cap gran i fort, amb unes orelles rodones.

L'habitat natural de l'ós bru és el bosc, on viu de manera solitària. S'alimenta de plantes que té al seu abast com tubercles i plantes suculentes. També pot menjar petits animals i cadàvers. A l'hivern, la dificultat per trobar menjar fa que passin una temporada més o menys llarga dormint, sense arribar a fer una veritable hivernació. Aleshores, s'alimenten de les reserves de greix que tenen emmagatzemades.

L'ós bru es un animal esquer i intel·ligent, amb un olfacte molt desenvolupat, que sovint els permet identificar els humans a grans distàncies i així, evitar aproximar-si.

L'os bru deixa un rastre molt comú; si mirem els arbres trobarem grans marques de les seves ungles, ja que gràcies als arbres es poden esmolar les garres. Depenent l'alçada i la mida de les marques, podrem saver la dimensió de l'exemplar. Les petjades de l'ós bru també són molt característiques i fàcils de reconèixer, ja que la seva forma plantar està acompanyada amb la dels seus cinc dits i les ungles molt marcades. Un altre rastre molt important són els seus excrements de voluminos tamany.

Les meduses, uns animals peculiars

De ben petita, a l'estiu, acostumava a anar a la platja. Jugava amb la sorra i em banyava, hi havia vegades que l'aigua esava gelada, i jo, em banyava tranquil·lament pensant que no hi podien haver meduses, però els dies que l'aigua estava calenta, jo tenia por.

M'enrecordo un dia, a una platja de Tarragona que l'aigua estava molt calenta, perquè era un dia molt caloròs d'estiu. Al principi no em volia banyar perquè pensava que hi haurien meduses, pero com el meu cosí es banyava i no passava res, al final ell em va convèncer. Vaig entrar a l'aigua, amb el meu pare i el meu cosí vam fer una cursa pel mar.

Durant la cursa, a mi em va començar a picar el peu, després la cama, i en poc temps, ja em picava tot el cos. Vaig acabar la cursa, i li vaig dir el meu pare que em picava tot el cos, ell em va dir que seria de la sal, a mi m'estranyava, però li vaig fer cas.

Al cap d'una estona, ja cansada d'estar a l'aigua vaig sortit. Em vaig anar a estirar a la tovallola, amb la meva mare, que estava mirant una revista. Al jo arribar, ella es va sorprendre molt, tenia el cos ple de picades. En aquell moment, a mi em van començar a picar eageradament. Com eren molt grans i en tenia per tot el cos vam anar a la Creu Roja. Allí em van atendre i em van dir que eren picades de meduses, que com jo pensava, amb l'aigua calenta s'apropen a la costa. Per calmar la picor i rebaixar l'inflamació em van donar una pomada que portava un component especial. Al cap d'una setmana de posar-m'hi la pomada les ronxes començaven a desaparèixer, però és ara i encara tinc algunes cicatius pel cos d'aquell dia.


Mostra un mapa més gran

Els nois de la creu roja mentre ells em feien una cura més precisa (perquè m'havien picat en aquell moment) m'anaven explicant coses que per una altre vegada no s'han de fer per distreure'm i, alhora, donar-me informació útil.

Consells per a picades de meduses comunes:
- No t'has de fregar ni amb sorra ni amb una tovallola.
- No t'has de netejar la picada amb aigua dolça, ho has de fer amb aigua salada.
- Pots aplicar gel amb una bossa de plàstic, però mai més d'un quart d'hora ni directament.
- Fixar-te si tens algun trosset de tentacle i treure'l amb l'ajuda d'un guant.
- Si veus que les picades enpitjoren has d'anar al CAP o a l'hospital, i en cas de patir simptomes més greus pots trucar a urgències.

També em van comentar, que un cop t'ha picat una medusa et quedes sensibilitzat i la pròxima picada potser et farà una reacció més severa.

Es bo que quan una medusa et piqui, t'hi fixis quin en l'espècie que és, ja que per guarir i tractar les picades es molt més fàcil perquè cada espècia necessita un tractament especial.

Tots aquests tipus de meduses són fàcilment identificables:

Pelagia noctiluca
Rhizostoma pulmo
Cotylorhiza tuberculata
Physalia physalis

Els dofins, uns animals molt amigables

A les vacances de fa sis o set anys, no me'n recordo molt bé, anava amb uns amics dalt d'un vaixell. Estàvem navegant pel mar mediterrani, i el meu pare, estava mirant per la finestra mentre esperàvem que ens portessin el menjar. Ell va dir: mireu hi ha dofins! Nosaltres no ens ho podíem creure, semblava impossible, tot i així, al moment, ja estàvem tots nosaltres mirant cap a la mar, i sí, el meu pare tenia raó, hi havien molts dofins, era un gran grup.

Els dofins, com molts altres animals, es desplacen i viuen per manades, hi ha un cap que dirigeix el grup, quan aquest mor hi ha un altre que agafa el seu lloc. Ells tenen un llenguatge propi, es comuniquen mitjançant sons normalment aguts, així que com la finestra estava oberta, podíem escoltar de fons el soroll que feien.

Es veia com sortien de l'aigua saltant i tot seguit els regalimava l'aigua pel la pell relliscosa i brillant que tenen, en un segon ja s'estaven submergint una altre vegada. I així es com ells anaven fent el seu dia a dia, nadant d'un lloc a l'altre.

El dofí, com be diu el títol, es un animal que es relaciona amb els humans, es alegre i juganer, i quan està content salta i fa més sorolls. Això que he explicat, ho podem comprovar si anem al zoo de Barcelona, a l'espectacle de dofins que s'hi fa. Hi ha un noi o una noia, que els coneix i els fa fer acrobàcies i com a recompensa els hi dona peix fresc. També els acarcia i ells es deixen. Després tenen la part final de l'espectacle on el noi els hi dona un ram de flors i el dofí després de fer alguns salts, l'hi porten a una noia del públic que està esperant-lo. Es pot veure, com abans ja he dit, que tenen una gran capacitat de relació i tenen un esperit totalment juganer.

Les tortugues, un animal molt lent

Les tortugues, com tothom sap, son uns animals molt, molt lents. Apareixen en alguns contes i fàbules, com el de "La llebre i la tortuga", ja que transmeten valors importants i tenen un sentit lògic. En molts dibuixos també surten, com en les "Tortugues ninjes".

Fa uns anys vaig anar al Carib de vacances amb la meva familia. Vam estar a diferents illes. En una illa vam fer una excusió que ens feia molta il·lusió a tots, vam nedar amb tortugues. Les tortugues passaven tant a la vora teu que les podies tocar. Tenien una closca dura, no era llisa, tenia bonys, com diferents escames. Tenien unes cames en forma d'aletes, per poder nedar més facilment, un cap petit amb un coll que s'allarga i surt de la closca però que quan observen algun perill s'amaguen a dins del seu petit amagatall. També tenen una cua petitona i punxeguda. El tacte de les parts externes del cos era molt especial, era una pell forta i seca però alhora relliscosa.

Eren diferents a les tortugues terrestres, perquè al nedar no anaven tan lentes. A part de veure-les i nedar amb elles, també podies pujar-te a sobre d'alguna i anar amb ella, encara que el problema venia quan s'enfonsa, aleshores l'havies de deixar anar.

Al carib les aigues són càlides i molt transparent. Les tortugues marines estan a mar obert, a diferents zones i es van movent. Nedar amb elles té un perill, ja que a part d'aquestes hi ha tot tipus d'animals marins més, així que s'ha destar amb els ulls ben oberts i no distreure't amb aquest paradis natural i les càlides aigues.

Si teniu la oportunitat de viure una experiència semblant, no la desaprofiteu!

Els ocells, uns animals amb un cant preciós

Els ocells són un grup d'aus que trobaràs mil especies diferents. Per la ciutat, pel carrer o fins i tot per la finestra de casa pots veure molts ocells volant, saltant o cantant.

De ben petita, un matí d'estiu, mentre estava veient el Doraemon asseguda al sofà, va entrar un ocellet per la finestra. Jo no m'havia adonat, jo seguia mirant els dibuixos com si res, i de sobte, em va sorprendre un cant preciòs, venia del meu costat, estava molt aprop. A menys de mig metre, apollat en el respatller del sofà, tenia un ocellet.

Era un ocell petitó, molt petitó. Tenia un plumatge molt vistòs, colors taronges, marrons i fins i tot groguenc i vermellos! Tenia uns ulls grans, i un bec punxegut, força punxegut. Les seves potetes eren petites, però... l'hi faltava un tros d'una! Hem vaig posar tan trista en veure'l, no savia que fer, el pobre ere molt debil i estava ferit. Segurament com estaria ferit, hauria entrat a casa, perquè no podia seguir voltant, o fins hi tot, que algun ocell més gran li hagues mossegat.

Vaig decidir que li diria a la mama. Ella em va dir que estava ferit pero no hi podiem fer res, que portar-lo al veterinari ens costaria molts diners i que potser al cap de poc moriria. Aixi que el vam agafar i el vam baixar fins al carrer, el vam deixat al costat d'un arbre. Al cap d'una horeta, vaig baixar amb la mama a comprar, vaig mirar aquell arbre i l'ocellet ja no estava, i ara mateix nose per on voltara o si per mala sort a mort!

Sempre recordaré el moment que vaig escoltar aquell cant, era tan suau, tan fi, tan delicat, tan especial.. no hem queden paraules.

Aquí us presento un video, que encara que surtin fotos d'ocells molt diferents al que va entrar per la meva finestra, el cant que tenen es molt semblant!