30 de nov. 2009

Els dofins, uns animals molt amigables

A les vacances de fa sis o set anys, no me'n recordo molt bé, anava amb uns amics dalt d'un vaixell. Estàvem navegant pel mar mediterrani, i el meu pare, estava mirant per la finestra mentre esperàvem que ens portessin el menjar. Ell va dir: mireu hi ha dofins! Nosaltres no ens ho podíem creure, semblava impossible, tot i així, al moment, ja estàvem tots nosaltres mirant cap a la mar, i sí, el meu pare tenia raó, hi havien molts dofins, era un gran grup.

Els dofins, com molts altres animals, es desplacen i viuen per manades, hi ha un cap que dirigeix el grup, quan aquest mor hi ha un altre que agafa el seu lloc. Ells tenen un llenguatge propi, es comuniquen mitjançant sons normalment aguts, així que com la finestra estava oberta, podíem escoltar de fons el soroll que feien.

Es veia com sortien de l'aigua saltant i tot seguit els regalimava l'aigua pel la pell relliscosa i brillant que tenen, en un segon ja s'estaven submergint una altre vegada. I així es com ells anaven fent el seu dia a dia, nadant d'un lloc a l'altre.

El dofí, com be diu el títol, es un animal que es relaciona amb els humans, es alegre i juganer, i quan està content salta i fa més sorolls. Això que he explicat, ho podem comprovar si anem al zoo de Barcelona, a l'espectacle de dofins que s'hi fa. Hi ha un noi o una noia, que els coneix i els fa fer acrobàcies i com a recompensa els hi dona peix fresc. També els acarcia i ells es deixen. Després tenen la part final de l'espectacle on el noi els hi dona un ram de flors i el dofí després de fer alguns salts, l'hi porten a una noia del públic que està esperant-lo. Es pot veure, com abans ja he dit, que tenen una gran capacitat de relació i tenen un esperit totalment juganer.



23 de nov. 2009

Les tortugues, un animal molt lent

Les tortugues, com tothom sap, son uns animals molt, molt lents. Apareixen en alguns contes i fàbules, com el de "La llebre i la tortuga", ja que transmeten valors importants i tenen un sentit lògic. En molts dibuixos també surten, com en les "Tortugues ninjes".

Fa uns anys vaig anar al Carib de vacances amb la meva familia. Vam estar a diferents illes. En una illa vam fer una excusió que ens feia molta il·lusió a tots, vam nedar amb tortugues. Les tortugues passaven tant a la vora teu que les podies tocar. Tenien una closca dura, no era llisa, tenia bonys, com diferents escames. Tenien unes cames en forma d'aletes, per poder nedar més facilment, un cap petit amb un coll que s'allarga i surt de la closca però que quan observen algun perill s'amaguen a dins del seu petit amagatall. També tenen una cua petitona i punxeguda. El tacte de les parts externes del cos era molt especial, era una pell forta i seca però alhora relliscosa.

Eren diferents a les tortugues terrestres, perquè al nedar no anaven tan lentes. A part de veure-les i nedar amb elles, també podies pujar-te a sobre d'alguna i anar amb ella, encara que el problema venia quan s'enfonsa, aleshores l'havies de deixar anar.

Al carib les aigues són càlides i molt transparent. Les tortugues marines estan a mar obert, a diferents zones i es van movent. Nedar amb elles té un perill, ja que a part d'aquestes hi ha tot tipus d'animals marins més, així que s'ha destar amb els ulls ben oberts i no distreure't amb aquest paradis natural i les càlides aigues.

Si teniu la oportunitat de viure una experiència semblant, no la desaprofiteu!


16 de nov. 2009

Els ocells, uns animals amb un cant preciós

Els ocells són un grup d'aus que trobaràs mil especies diferents. Per la ciutat, pel carrer o fins i tot per la finestra de casa pots veure molts ocells volant, saltant o cantant.

De ben petita, un matí d'estiu, mentre estava veient el Doraemon asseguda al sofà, va entrar un ocellet per la finestra. Jo no m'havia adonat, jo seguia mirant els dibuixos com si res, i de sobte, em va sorprendre un cant preciòs, venia del meu costat, estava molt aprop. A menys de mig metre, apollat en el respatller del sofà, tenia un ocellet.

Era un ocell petitó, molt petitó. Tenia un plumatge molt vistòs, colors taronges, marrons i fins i tot groguenc i vermellos! Tenia uns ulls grans, i un bec punxegut, força punxegut. Les seves potetes eren petites, però... l'hi faltava un tros d'una! Hem vaig posar tan trista en veure'l, no savia que fer, el pobre ere molt debil i estava ferit. Segurament com estaria ferit, hauria entrat a casa, perquè no podia seguir voltant, o fins hi tot, que algun ocell més gran li hagues mossegat.

Vaig decidir que li diria a la mama. Ella em va dir que estava ferit pero no hi podiem fer res, que portar-lo al veterinari ens costaria molts diners i que potser al cap de poc moriria. Aixi que el vam agafar i el vam baixar fins al carrer, el vam deixat al costat d'un arbre. Al cap d'una horeta, vaig baixar amb la mama a comprar, vaig mirar aquell arbre i l'ocellet ja no estava, i ara mateix nose per on voltara o si per mala sort a mort!

Sempre recordaré el moment que vaig escoltar aquell cant, era tan suau, tan fi, tan delicat, tan especial.. no hem queden paraules.

Aquí us presento un video, que encara que surtin fotos d'ocells molt diferents al que va entrar per la meva finestra, el cant que tenen es molt semblant!



9 de nov. 2009

El gat, un animal llest

El gat és un animal molt llest, és foça independent i té uns sentits molt desenvolupats. Té un talent de reacció, és ràpid i està atent a tots els perills que l'envolten. Reconeix a la gent, tant per l'olfacte com per l'odia i la vista. Té un llenguatge de sons amb el que es comunica amb altres gats. Quan es disposa a atacar se li posa la cua de punxa i tot el cabell se li aixeca, com si s'hagués electrocutat. A la foscor, els ulls dels gats es veuen perquè els tenen molt clars i lluents. La gent creient en supersticions es pensent que veure un gat negre porta mala sort, són històries de l'antiguitat que es segueixen utiltzant sobretot en èpoques de halloween.

Ara us explicaré un història força especial, que hem va passar a mi fa un temps i que explica aquests sentits desnvolupats del gat.

Fa un temps, passejant pels carrers d'esplugues amb una amiga, la marta, vam veure un gat. Era un gat vell, estava gras i el seu pelàtge era color marró claret ambe ratlles de diferents tonalitats. Era un gat especial, tenia una mirada acusadora, penetrant. Quan ens va veure es va apropar cap a nosaltres, les que no li vam donar importància.

Dia rere dia, sempre que quedàvem anavem a aquell carrer perquè està tranquil i s'hi pot parlar amb llibertat. El gat sempre estava allà. Cada dia s'apropava i un dia es va enfilar per la cama de la marta. Ella va donar un salt i el gat va tornar al terra. A nosaltres ja ens començava a donar la sensació que el gat s'enrecordava de nosaltres perquè quan ens veia o simplement quan ens olorava, s'anava apropant dissimuladament.

L'última vegada que hi vam anar, al marxar el gat ens seguia. Va estar darrere nostre durant tot un carrer, quan ens vam girar i el vam veure allà, ell es va adonar i va marxar corrents.

Això, ens va demostrar que els gats, com molts d'altres animals, reconèixen a la gent i saven vigilar molt bé els seus moviments.

2 de nov. 2009

El gos, un animal de companyia

El gos es un animal que la gent que els hi agrada els acostuma a tenir a casa o poruqes vegades a finques o terrenys. Jo no he tingut gos a casa, pero el meu tiet si, com sovint anava a casa seva de petita tinc molts records.

M'enrecordo d'un dia quan la gossa, la Dana, tenia poc mes d'un mes, vam sortir a passejar, en aquesta edad encara no els pots deixar anar pel carrer, encara que vagin lligats, perque al no estar vacunats poden agafar malalties. Jo el portava en braços, era de color mel, molt tendre i suau, m'encantava. Era molt petitó i sempre em mossegava el dit pensanse que era el bibero o la seva mare.


Poc després, va arribar el nadal.
Ja havia crescut, s'havia fet gran, i ja anava pel carrer, com qualsevol altre gos. El duia io de agafat amb la corretja, pero com era la nit de reis, hi havia motla gent pel carrer, pares amb els seus fills. Tothom volia veure arribar als reis i veure'ls pujar a la carrossa. La Dana, com molts altres gossos, es va posar nerviosa, i començava a fer força, el soroll, tanta gent, tot l'alterava. Així que vaig tenir que dur-la, com feia mesos enrere en braços. Però ara havia crescut, i ja no era tan inofensiva, ara ja tenia dents, ara podia mosegar be. En un instant que em vaig despistar mentre mirava els reis amb la ilusió que tenn tos els nens petits, em va agafar el dit i em va mossegar, aquesta vegada ho va fer amb força. Quan em va deixar anar el dit, tenia sang i em feia molt mal. Vaig anar a casa a netejar-m'ho i despres vai tornar a sortir al carrer.

Des d'aquell dia, als gossos els h tinc un petit respecte, i encara que els conegui molt no m'apropo molt a ells, per por que em torni a passar el que hem va apssar fa uns dies.
De gossos hi han moltes races, cada raça té les eves característiques, i trobem gossos de molts colors i tamanys. La Dana és un cocker, un gos juganer i alegre, que sempre té ganes de festa, sobretot amb els més petits. El seu color es marró molt claret, color mel, i té el cabell molt fi i d'un tacte molt agradable. No es un gos molt gran, i mesura al voltant d'uns 40 centímetres.