15 de març 2010

La rosella, una flor vermella

Segur que molt de vosaltres recordeu que de petit caminàveu pel mig de camps de gespa, de blat o d'ordi. I segur que trobàveu flors que resaltaven molt, flors com les roselles. A mi, quan anava al poble m'agradava molt agafar-ne, em semblaven precioses. Al collir-les per portar-li a la meva mare, sempre em queia un gota de llet blanca, era de l'interior de la tija, que té un líquid lletós.

La rosella és una planta anual de flors vermelles habitual en els camps cultivats. Aquesta planta té diversos noms com roella, gallaret o quiquiriquic. És una flor herbàcia, de la família de les papaveràcies i es troba present gairebé arreu del món: Àsia, Amèrica del Nord, Europa i Àfrica. Als Països Catalans és força comuna fins als 1600 m d'alçada.
La rosella creix en camps, marges de les carreteres, rostolls, pastures i prats. També creix com a herba adventícia en cultius de cereals, especialment després que la terra hagi estat remoguda. Prefereix sòls sorrencs de clima càlid. És per això que l'època de floració té lloc en primavera i estiu. Les flors naixen d'una poncella que fins la seva maduració està com caiguda.
La rosella pot arribar a fer 90 cm d'alçada. Té una arrel prima i axonomorfa amb una tija dreta amb molts pèls curts i d'un color blanquinós. Les fulles són compostes i molt dentades i es disposen alternades. Les fulles inferiors són peciolades mentre que les superiors són sèssils i presenten peduncle (de 12 a 25 cm). També són molt piloses.
Les flors són hermafrodites, actinomorfes, dímeres i solitàries, d'uns 5-8 cm de diàmetre. Tenen una simetria bilateral. El calze el formen dos sèpals peluts que clouen la poncella i cauen amb la florida. La corol·la és dialipètala, formada per 4 grans pètals rodons d'uns 2-4 cm d'ample que estan creuats en dos verticils. Són una mica arrugats per la disposició correguda en què es troben dins de la poncella. Abans d'obrir-se la corol·la passa de color blanc a un vermell escarlata molt intens que la caracteritza. Sovint tenen una taca basal de color negre. El gineceu és format per la soldadura de dos o més carpels. Té un disc estigmàtic amb 8-12 estigmes radials.
El fruit és una càpsula petita d'un color verd pàl·lid amb una base arrodonida, glabre i més o menys estriada. S'obren per diversos porus situats sota el mateix disc que duu els estigmes, pels quals surten les petites llavors negres que conté a l'interior quan el vent sacseja la planta ja seca.
La rosella es considera una mala herba però es fàcil de combatre amb els mètodes habituals contra plagues.
Les fulles són verionoses pels animales herbívors. Les fulles verdes fresques (abans de la floració) poden cuinar-se com les espinaques i són bones, tenen un sabor característic, perden les propietats verinoses al cuinar-les, encara que tenen efectes sedants per els alcaloides que tenen, fet que el seu consum com aliment hagi vingut empitjorant en el sud d'Europa. Les llavors són inofensives i sovint s'utilizen com condiment i a la bolleria. Els pètals es fan servir per elaborar siropes i begudes no alcohóliques. La saba, els petals i les càpsules tenen rhoeadina, un alcaloide d'efecte lleugerament sedant, a diferència d'altres que tenen morfina. El consum excesiu pot causar molesties intestinals i fins i tot mal d'estòmac.

8 de març 2010

El romaní, un arbust que fa bona olor

De ben petita, cada any per setmana santa i a l'estiu anava al meu poble, i sempre, al caminar per la muntanya, notava l'olor del romaní, a vegades florit, d'altres més sec.

El romaní és un arbust mediterrani molt conegut pels seus usos culinaris i medicinals.

És un arbust perenne i aromàtic que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades i llenyoses. Les fulles són lanceolades
, tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluda. Són petites, (3’5 cm), se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermanfrodites i pentàmeres, apareixen des de finals de primavera fins principis d’estiu, encara que pot estar florida tot l’any. El romaní té frutis petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.
Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja a alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Dintre de l'àmbit catalanoparlant té una distribució general i molt comú al Principat, però rars vers els Pririneus.

El romaní el trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, és molt comú en ambient d'ametllers. No tolera bé les gelades i és fàcil de localitzar en muntanyes humides i seques.


Propietats farmacològiques
- La gran majoria estan relacionades amb l’activitat de l’oli essencial. S’ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antivirial i també antioxidant.

- L’administració per via oral presenta una activitat diürètica.

- L’aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romaní inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic.

- Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l’activitat circulatòria (sobretot a les extremitats inferiors), cicatritzant bé.

- El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.


Usos

- Ús medicinal

- Ús etnomedicinal i cultural
Pel tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars, el mal d’esquena i la circulació deficient i per les lesió cutànies. També com a estimulant del cabell i per l’eliminació de la caspa. S'utilitza per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis.

- Ús alimentari
El romer té grans quantitats de ferrp, calci i vitamina B6. La planta s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional i la mediterrània, complementant gran varietat d’aliments. Les fulles del romer, tan fresques com seques, són utilitzades per aromatitzar carns (especialment la de corder), sopes i verdures, i li dona un sabor especial. Una rameta de romer fresc aromatitza olis i vinagres i així s’aconsegueix donar-li un toc diferent. A més, s’utilitzen cremes que porten romer com a principal ingredient com a acompanyants dels plats principals o postres. Tot hi això, el romer té un gust una mica salat i s’ha de cuinar amb moderació, evitant que el sabor del plat sigui molt fort.

- Altres usos
  • Per la seva forta fragància, és molt utilitzat en perfums.
  • La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer llaüts i altres instruments.
  • El romer també el podem mesclar per fer l’aigua del bany.
  • Tradicionalment, també s’han tingut en compte les seves propietats afrodisíaques.
  • El néctar de les seves flors és excel·lent per a les abelles i dóna una mel de bona qualitat.
  • Els seus efectes antioxidants són utilitzats en la industria dels embotits.

1 de març 2010

El pi, un arbre gegant

El pi és un arbre que trobem per la majoria de parcs i montanyes de la nostra vora. Des de ben petits, tots hem jugat amb amb les seves fulles a punxarnos, a fer veure que eren agulles. Ens hem llençat les pinyes com si fóssin unes pilotes i hem fet guerres.

Els pins són arbres de fulla perenne
, generalment de tronc dret i elevat. La copa del pi pot ser piramidal o arrodonida i, en els arbres adults, ample i caiguda.

Les fulles tenen una forma acicular característica (en forma d'agulla) i s'apleguen en flocs de dues a cinc unitats en petites branquetes. Les espècies europees tenen totes els flocs amb dues fulles.

Els pins són plantes monoiques (la part reproductora de les plantes), amb gènere masculí i femení separades en cada peu. Les femenines, després de ser pol·linitzades i madurades es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons.

Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuides per tot l'hemisferi nord, sis de les quals es fan espontàniament als Països Catalans. Aquestes espècies catalanes de pins són:

- El pi blanc, el pi pinyer i el pinastre a la terra baixa.

- La pinassa o pi gargalla a la mitja muntanya.

- El pi roig a l'estatge montà.

- El pi negre a l'alta muntanya.

Algunes altres són el pi de Canàries, i pi insigne han estat introduïdes per al seu aprofitament forestal.

PINS QUE TROBEM ACTUALMENT ALS PAÏSOS CATALANS

(Espècies pròpies d'aquí i introduïdes d'altres indrets)

Pi blanc
Pi pinyer
Pinastre
Pinassa o pi gargalla
Pi roig
Pi negre
Pi de Canàries
Pi insigne

Nombroses espècies de pins es cultiven des de fa molts anys pels seus pinyons o amb la finalitat de guarnir o forestal, cosa que dificulta l'establiment de les seves àrees originals.